BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dijous, 1 d’octubre de 2009

INICIS (La creació del grup)


LA TRINCA fou el grup més popular, el que vengué més discos i el que ompli més teatres, de l'anomenada Nova Cançó Catalana. Tal com diu en David Escamilla al seu llibre 'La Trinca, 20 anys cantant les 40': "... Els 'trincos' van convertir-se, de seguida, en la cara alegre i 'conyona' de la Cançó, ... els de Canet van saber exercir, amb tota dignitat i fortalesa, la seva funció de trobadors en aquells temps difícils i especialment grisos, anys de recuperació de llibertats usurpades a cops de violència pel franquisme més recalcitrant i que, a través de les seves cançons, sempre eloqüents i plenes a vessar d'ironia intel·ligent, a poc a poc, van anar desmitificant un munt de vells i enrocats tabús d'aquella societat que, tot just, semblava començar a despertar d'un malson massa llarg, seguint les primeres però encara incertes passes d'una jove democràcia ...".

Els tres futurs integrants d’aquest grup, en Miquel Àngel Pascual i Llinàs (Mataró - 04.01.1949), en Toni Cruz i Llauna (Girona - 14.07.1946) i en Josep Maria Mainat i Castells (Canet de Mar - 24.10.1946) vivien a Canet de Mar cadascú pel seu costat fins que en Josep Maria i en Toni, que es coneixien per ser usuaris del mateix tren que els portava a estudiar a Barcelona, van tenir la idea de formar un grup musical (‘The Blue Cabrits’) junt a un altre amic, en Joan Titus. Quan aquest últim va marxar a fer el servei militar, el grup va incorporar un bateria -Josep Mas- i un baix elèctric, i aquí és on apareix en Miquel Àngel. El primer grup format pels nostres protagonistes es deia ‘The Víkings’ i el componien en Miquel Àngel (baix elèctric), en Toni (orgue), Josep Maria (guitarra), un tal Mediavilla (guitarra solista) i en Josep Mas (bateria), tocaven versions de cançons de moda i s’atrevien amb algunes de creació pròpia (‘Mort de gana twist’, ‘Twist sepulcral’...), que oferien en les seves actuacions en night-clubs, hotels i altres centres plens a vessar de turistes amb ganes de gresca.

La seva voluntat era anar professionalitzant-se cada vegada més per poder cotitzar-se més i un dels canvis fou el propi nom del grup que va passar a dir-se ‘Enfants Terribles’ i, pels volts de 1968, també van canviar de bateria fitxant en Guillem Coll. En aquell temps feien ballar als turistes a la plaça de braus de Sant Cebrià en un espectacle amb “vaquilles”, alcohol i gresca, i un estiu l’empresari de l’espectacle els va dir que, en lloc de ballar, era preferible que els turistes cantessin asseguts a la taula mentre anaven bevent, i així van afegir al repertori una selecció de peces populars europees de “borratxera”, entre les quals n'hi havia alguna en català (L’home de cromanyó, La lluna i la pruna...).

Un dia de l’estiu de 1968, ‘Els Seràfics’ (un conjunt de pop d’Arenys) els convida a cantar en un dels seus espectacles i els animen a fer-ho en català, aquell concert va ser un èxit inesperat. Una altra sorpresa positiva, cantant en català, fou un ‘bolo’ a la discoteca PN de Martorell, on van cobrar 6.000 pessetes (el doble de la vegada que havien cobrat més fins aquell moment). Això els va animar a donar el pas a cantar només en català i, com en aquell temps estava de moda la música folk, van traduir al català algunes d’aquelles cançons populars que tant èxit tenien entre els turistes quan les cantaven en la seva versió original i amb instruments acústics (contrabaix - Miquel Àngel, guitarra - Josep Maria i banjo - Toni). Aquest repertori el van oferir al Grup de Folk i a la discogràfica Els Quatre Vents, però la proposta fou rebutjada.

Aquest fracàs no els va desanimar. Com que Josep Maria (fent campana de les classes d’arquitectura a la facultat) anava molt pels Estudis Toreski de Ràdio Barcelona i coneixia a Salvador Escamilla que dirigia el programa ‘Radioscope’ (un dels xous radiofònics més populars del moment on es donava l’oportunitat de cantar en directe a molts artistes), van veure una porta oberta i el 30 de gener de 1969 els tres de Canet es van presentar a la ràdio.

La nit abans van decidir canviar-se el nom i entre una llarga llista van escollir el que tots coneixem, La Trinca.