ESCENA II
(Don Jaume i Muntaner)
Muntaner: Com us trobeu?
Rei: Ai, fotut!
Tot l’entrecuix amb un suc blanc m’enguixo,
estic ben escaldat de les tavelles
i cada mica que per força pixo,
et juro que em fa veure les estrelles.
Com és possible, ai! que jo pensés
que volent fer-li allí tan gran insult
com és el de donar a un rei pel cul
a mi el mal i a ell el favor fes?
Muntaner: El que ara haveu de fer és no enfadar-s’hi.
Són coses que tot és l’acostumar-s’hi.
Rei: Escolta, Muntaner, mes amargures,
que no acaben aquí les desventures.
A l'entrar triomfant a Barcelona,
satisfet d’haver tret a gent tan porca
i, com perla afegida a ma corona
afegir a mon regne el de Mallorca,
m’esperava la Reina amb les dolçures
de l’amor que amb l’absència no s’amaina
i fent-me dintre el llit quatre postures
em va engrescar i li vaig fotre una baina.
A l’endemà, la Infanta de Sicília
que ha vingut, com tu saps, per veure festes
acompanyada de sa tia Otília,
per dur-la sols a diversions honestes,
a dintre de sa cambra es despullava
i sobre ses catifes de pell russes
en el mateix moment que jo passava
tota nua s’estava matant puces.
Les trenes pel seu coll, amb abandono
com serps de seda negra es deslligaven
ai!, si haguéssiu sentit quin «crec» més mono
feien les puces que els seus dits mataven...
Les mamelles tan grosses i senceres
semblaven dues boles de mantega
i els seus mugrons vermells dues cireres
que una onada de carn les mig ofega.
Un culet mes bufó que una sombrilla
i entremig de les cuixes, «ressalao»!
aquell grapat de pèls que negre brilla
sobre aquell ventre fi com mantecao.
El brillo dels seus ulls em deia: carda’m!
El somrís dels seus llavis: no te'm tires?
El meu cor deia a Déu: de pecat, guarda’m!
i mon carall encès llençava ires.
En aquell moment, ai!, sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien.
Llavors ja vaig cagar-me amb tots els tronos!
Semblava que els dimonis em tenien.
Me n’entro tot d’un cop, ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’eixarranca,
li fico el nap a dins, la ma a cada anca
i allà mateix li vaig fotre una bitlla!
Muntaner: Carai, qui et pugui fotre, punyetero!
Rei: Amb els dos talonets de ses botines
ella m’anava repicant les anques,
em remenava els ous amb ses mans fines
i jo besava ses mamelles blanques.
Entre dolços gemecs, ai!, m’apretava
com si em volgués premsar a sobre d’ella
i així que va sentir que li baixava,
s’apagaren sos ulls com una estrella
i caigué desmaiant-se com la dàlia...
Muntaner: Per cardar i macarrons, és sols la Itàlia!...
I li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
la pixa vaig ficar dins la bragueta.
Muntaner: I us devíeu fer mal, sent-ne tant forta?
Rei: De resultes d’haver-me-la tirada
tinc la pell de la fava arremangada
com aquell qui la mitja al garró porta.
Muntaner: I aquestes són les vostres amargures
tirar-vos dues dones en un dia?
Rei: Les amargures són que no sabia
que del moro hagués pres, jo, les malures
i l’endemà d’haver-me-les tirades
quedaren, oh, dolor! oh, feres penes!,
les dues del meu mal encomanades,
de gàl·lic fins el coll les dues plenes.
La reina callarà perquè és ma dona
però, què dirà el món de ma família,
si la Infanta se'n va de Barcelona
i la veuen podrida allà a Sicília?
Patge: Don Pere i la Infanta fa mitja hora
que per veure-us aquí estan esperant-se.
Rei: Digues que entri primer Donya Constança.
No et moguis Muntaner d’aquí a la vora.
(Entra Constança agenollant-se als peus del Rei)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada