El juny de 1975 crearen la seva pròpia oficina de produccions, 'Pebrots Enterprise', amb la qual van produir discos de joves artistes (un d'ells fou en Pere Tàpies) i van organitzar esdeveniments com el que ja hem citat ('Sis hores de cançó') o altres com el 'Canet Rock'.
Continuaven amb els 'bolos' d'estiu per tot Catalunya, i aquell any només durant la temporada turística van realitzar unes 90 actuacions.
Pels volts de novembre de 1975 es publica TRINCAMERON, el nou LP amb temes de Maria Aurèlia Capmany sobre contes de 'Il Decamerone' de Boccaccio, com: On mengen dos, mengen tres, La Pepa, El Dimoni Infernat, L'encanteri i, sobretot, El Canonge de la Seu (que el grup cantava abillats amb un únic vestit clerical amb molts forats per on anaven traient els caps).
A la imatge superior veiem, que en referència a aquest disc, va sortir al diari "La Vanguardia Española" del dia 20 de desembre de 1975, una crítica dins la seva secció "El mundo de los discos" que us transcrivim i traduïm a continuació:
EL TRINCAMERON: BÉ
Fer un "Trincameron" per a La Trinca era, d'entrada, una excel·lent idea. Amb aquest propòsit central, encarregar els textos d'una sèrie de cançons a Maria Aurèlia Capmany i a Jaume Vidal Alcover, era un encert rodó. I la música, a La Trinca, per que l'escrigui original o "l'obtingui" d'un altra banda, com ens té acostumats, era també el que és diu "de calaix". Després, combinar una carpeta-albúm molt divertida amb els textos de l'obra i les estupendes fotos de Colita, era cosa feta.
I ja està; a gravar.
El disc es va gravar, efectivament, als Estudis Gema, i "Edigsa" el publica amb el número CM-407.
I ja està quasi tot dit.
Perquè tot està molt bé, text, música , cançons, gravació, interpretació i, malgrat tot, una vegada escoltat, resulta que no sembla que estigui tan bé com altres discos de La Trinca que no estaven tan bé. Serà potser que no encaixa gaire bé amb l'estil desenfadat de La Trinca perquè està massa bé?. O és que detectem una minva d'espontainetat descarada típica de La Trinca a favor d'un nou desvergonyiment més recompost i polit, que ens xoca, ens sorpren, ens sembla diferent i ens provoca un cert desencant?
És possible que estimulats per l'abundància de peus que veiem a la carpeta, haguem volgut a més buscar-hi els tres peus del gat.
Diguem que el disc esta bé i creiem que estarà ben dit
M.M.
ANAR A "1976 (Opus 10)"
TORNAR A " 1974 "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada